Qui tinch per foll qui ama e no requer
dompna al mon, ne·s fia lur semblan.
JORDI DE SANT JORDI, Passio amoris secundum ovidium
[Allò que mai podré expressar amb precissió]
He perdut l’oportunitat de dir que la velocitat de les neurones provoca una pluja de meteorits dins la geografia interior del crani. No he aconseguit assenyalar que transportar l'oxigen envers el cor ja sembla tota una odissea sobre el plasma. Tampoc no he proclamat el vertigen immens d’uns ulls blavencs però verds que suggereixen un mar ple d’algues, ni que aquests ulls blavencs però verds són tan efectius com un viatge en Concorde. No serà necessari cavalcar sobre el llom d’un llamp. Tampoc no haurem de pagar bitllets, ni de portar maletes. El viatge és intern. Amb tot, no he assolit encara la paciència per aturar-me a explicar la roda de sensacions, de formes, d’obstacles, de sons i teranyines que emboliquen i relacionen i entrebanquen la meva història.
Els pobres no viatgen: els pobres s’enamoren; i d’aquesta manera recreen els seus sentits sota paratges encenedors de l'aventura. Els pobres imaginen i pinten amb colors propis, obren els seus paraigües d'imaginació com ales plegables. Perquè els pobres són seguidors d’Heràclit: són un grapat d'inestables, l’única llei formulable és la del Canvi. No obstant això, els pobres solen ser tartamuts. Mai no aconseguiran l’eloqüència necessària, i hauran de fer vots de silenci per compensar amb buits o parèntesis allò que encara no diuen les pa-rau-les.
[La segona oportunitat]
Ella camina amb els ulls clucs sobre el sostre, com si les seves pestanyes fosin les potes d'un peixet de plata. Aquests insectes mengen llibres i paraules llargues com “feminetilamina” o paraules curtes com “art”. Sense ales ni ulls, les lepismes poden romandre quietes en una paret mediocre, fins que moren aixafades pels dits d’un gegant homenesc. Un dia, per cert, vaig preguntar-me molt discretament:
- Per què no volen, les lepismes?
(“Volen”, en doble accepció: pertany alhora als verbs “voler” i “volar”.) Encerclades per una closca de quitina, les lepismes jauen immòvils, al mateix racó. I després, per aquella obsessió de les analogies, vaig continuar pensant:
- Sóc pobre com les lepismes i menjo llibres i no volo com les lepismes.
Mirar amb la barbeta enlairada és poc freqüent. Per això és un tret destacable que jo camini sobre el sostre amb la paciència de la lepisma a les pestanyes, amb el coixí sota el clatell i les restes del somni a les galtes. Costa reincorporar-se en aquesta albada íntima, en aquesta enyorança d’ombres xinesques sota les parpelles. Costa…accedir, firmar el contracte amb la nova jornada, dir: “viuré unes hores més en la verticalitat, tan separada de l’escenari horitzontal sense límit.” Costa fer-se real.
[Tercera oportunitat. Es comprèn que el lector desesperi]
Estrany. Mercuri m’ha agafat la mà, i hem travessat murs com en un anunci de texans promocionat per adolescents fibrats. Hem travessat murs, amb el tòrax furiós i temperamental. Ells no ho saben. Tenen els ulls closos perquè parlen constantment per telèfon. I “nosaltres” ens esgotem i suem d’explicar-lo perquè més enllà de tot l’esmentat no arriven autopistes. Ells necessiten dates. El tòpic remot del teló i dels personatges. Però Mercuri i jo restem diluïts. Sense entendre. Sense entendre.
[Quart intent. Cerca de transparència narrativa. Cita d’autoritat]
“Amb el cos saludablement cansat i la ment feliçment espectant, m’aniria a dormir amb les mans entrellaçades sota el clatell, com es deu, i aviat el somni s’apoderaria de mi com un bàlsam. I abans d’oblidar qui o què era o on em trobava en realitat, aconseguiria l’objectiu en què la meva voluntat estaba capficada i, despertant-me, trobaria mon cos en un altre lloc, amb un altre vestit, en un llit situat al costat d’una finestra encantada…
“Llavors, estendria els braços i fugiria de la meva vida externa, lliure com una papallona que acaba de néixer i fuig de la presó del capoll que ha filat, amb una inefable sensació de juventut i força, de frescor i felicitat (…)”
Els paràgrafs citats formen part de l’obra de George du Maurier Peter Ibbetson, història d’un home condemnat a presó perpètua que passa les nits en un segon cos, perquè es cita amb la dona que estima. Ambdós han hagut de trascendir-se a si mateixos per abastar el desig d’estar junts.
[Cinquena disfressa. El lector pren un té amb qui escriu]
- Envers on arribarà aquest enraonament?
Ha preguntat vostè, airós. En primer lloc: sento comunicar-li que aquest munt de … no configura cap enraonament. Són pistes d’intuïció. Potser vostè pensa que pretenc escriure amb equivalències logarítmiques, o que la creació d’aquests aclariments – més aviat patètics- entre claudàtors emula el curs natural d’una partida d’escacs. Efectivament, no puc afirmar res definitiu fins que no es trobin la reina blanca i el rei negre de la partida disputada. Ella haurà de fer “escac” i potser s’enamorarà de la seva víctima abans de suicidar-la. (Sí, “suicidar-la”. Si els altres viuen el rei, també poden suicidar-lo.) Però només estaran junts fora del tauler, una vegada s’hagi acabat el joc i els jugadors (que sempre són divinitats ocioses) guardin les peces dins d’una capseta que nosaltres anomenarem x.
Segui, si us plau.
La realitat és simple, però molt menys ximple del que vostè creu. Quan no hi ha terminologia suficient, els altres creuen que Mercuri i jo estem bojos. Ei, de debò, però no s’alteri, que no som cap secta destructiva …Potser, freudianament, vostè haurà deduït que posseeixo les quatre modalitats de “mania” o bogeria que distingí Plutarc, inspirat en el Fedre de Plató:
- La facultat d’escriure poesia.
- Les màncies (el do de la profecia).
- L’amor (responsabilitat d’Eros o Afrodita)
- La malaltia
Li ho confeso. Assenyalo especialment el número 3, que em recorda els tercets de la Divina Comèdia. Mercuri al meu costat. L’escenari: un bosc qualsevol. Ell em pregunta:
- Què en treus, d'això?
Em costa respondre. Militia amoris: l’amor és com el servei militar. Batalla constant contra dracs, amígdales, tauletes del Mar Mort, lausangiers, paraules, agulles a les pupil·les, deu manaments, lapidacions, Lancelots i Ginebres…Però responc:
- Estimar-te equival a vint pelegrinacions.
En aquest precís instant, quan ell acaba de brodar un sospir sona la veu de l’Herència Cultural. L’Herència Cultural té somriure de bulldog i porta les típiques ulleres rodones recolzades a la punta d’un nas immens i aliguenc. M’assenyala amb el seu dit índex i, amb to sever, diu:
- Vostè és una puta lliure.
Mercuri no repara en la presència de la vella. Ella està disposada a pegar-me amb la seva corretja feixista. M’ensenya un crucifix i després afirma:
- Vostè no té dret a besar a Mercuri.
Tan aviat com la vella amargada pronuncia les paraules, s’aproximen els llavis de Mercuri. Els meus dubten i tremolen. Una veu, més astuta que l’Herència, em diu: “Parla! Si parles, els llavis no poden besar…” Poso cara de circumstàncies i miro els ulls atlàntics de Mercuri.
- Avui no he menjat…
Afirmació estúpida. Comença a pujarme un cuc pel ventre. Sensació de muntanya russa. Ell riu (com no). Tinc complex de bufona insegura.
[(Pensant en Mercuri)]
Des de la platja, què n’és de fàcil, ofegar-se…Els dits es mouen dolçament quan assenyalen ones…Gairebé m’hipnotitza aquest pèndol. Gairebé s’aproxima quelcom subtil i angèlic.
Els altres li han dit: “boig”. I ell s’ho ha cregut.
- Què desitges? – li he preguntat.
- No-res.- Sense veu. Immòvil, a l’altra banda del cable.
- Imagina’t, que estàs assedegat i hi ha un got d’aigua davant teu. Només has d’estendre el braç, però tu et lamentes. I no l’agafes. Què esperes? Que arribi un altre i te’l doni directament…? Has de ser tu qui mogui els dits…
- No. Estàs equivocada. Jo desitjo també…l’altre que em dóna de beure.
Il n’existe pas. Somiatruites, ets com l’emperador Calígula disfressat per la ploma de Camus. Je veux la lune. Algú serà tancat al manicomi per la creença ferma d’haver descobert que l’amor no existeix. Els inenamorats assenyalaran hipocondria o esquizofrènia al seu diagnòstic, sempre amb la lletra incomprensible dels metges. Quart nivell de bogeria (Plutarc).
[L'essència del relat]
Sense maletes, remuga el temps. Ens omplim d’aire. El món mai no esclatarà. Però sí els nostres ulls, consternats de contemplar-lo.
Els pobres escruten incansablement els racons pixats del seu barri. Ells posseeixen l’espurna del fanatisme. Com quan es divideix qualsevol xifra entre zero i hom verifica amb ironia que l’infinit és un zero germinant, els pobres sempre sobornen amb el buit dels llavis. (Un llavi és un zero i un forat negre. Un llavi és dens i lleuger; i el buit només s’omple amb un altre buit. D’altra banda, els homònims són metafòricament semblants. Un vuit enderrocat és, igualment, l’infinit. )
Mercuri i jo sopem amb voracitat. Les pedres són el paisatge. La nit té també els seus fanals, les constel·lacions brillen sense cap endoll.
[Circularitat. L’ànima a la forca]
L’albada (nostàlgia de Mercuri). Les pestanyes continuen caminant pel sostre com les potes de les lepismes. He de llevar-me, no vull.
He perdut l’oportunitat de dir que recórrer l’anatomia humana en clau sexual és la màxima aspiració del viatger. No he aconseguit assenyalar que besar algú com si fos un saxo, mentre Charlie Parker bressola entre les hormones, és equiparable a pujar l’Everest o fer l’última passa d’un pelegrinatge. Tampoc no he proclamat el plaer que comporta l’excursió ferotge sobre un cos que goteja seducció, ni que el gemec de l’orgasme és més rotund que el crit d’una locomotora.
És clar, els pobres no tenen calers. Els pobres només poden viatjar sense maletes.
Els pobres s’enamoren.
4 comentarios:
Extens post, profund, genial.
¡No entiendo demasiado el catalán, pero me has obligado a coger un diccionario!
Sense entendre. Veu-re a al-gú que mi-ra amb la bar-be-ta en-lai-ra-da és tan poc fre-qüent com fas-ci-nant.
Ralentie, on tâte le pouls des choses; on y ronfle; on a tout le temps; tranquillement, toute la vie. [...]
HM
Publicar un comentario