Gos com fuig

Revisat per Aleix Ruiz Falqués, mestre de contes

     Quan l'ull veu un color s'excita immediatament, i aquesta és la seva naturalesa, espontània i de necessitat, produir una altra en què el color original comprèn l'escala cromàtica sencera. Un únic color excita, mitjançant una sensació específica, la tendència a la universalitat. En això resideix la llei fonamental de tota armonia dels colors.  

Goethe, Teoria dels colors

- Quin és el teu color preferit?

- Sobre quin fons?

- Mmmm, per exemple, sobre un fons blau.

- El blanc.

- Sobre un fons taronja?

- Un verd festuc. També un blau elèctric.

- Sobre un fons groc?

- Jo diria que un morat.

- I sobre un fons negre?

- Un blanc.

- Sobre un fons blanc?

- Un vermell.

- Llavors, t'enamoraries d'uns ulls vermells?

- Sens dubte. 

      Ell era pintor, i un mort de gana. S'havia fet un estudi en una antiga fàbrica en runes. Confeccionava els seus pinzells amb els flocs del seu cabell, que es tallava en lluna plena.

     Va obrir la caixa forta. Va treure un full de paper de color blanc. 

     - Per què tens aquest full blanc dins de la caixa forta?

     - Aquest full blanc és el meu tresor.

     - El teu tresor?

     - Sí, és el suport de la meva obra magna, el quadre que encara no he pintat.

     - Figuratiu?

     - No sé.   

     El pintor tenia un pla. Estava fent una recerca per confeccionar un quadre meravellós, una obra inaudita que generés llàgrimes de felicitat. Aquest és el somni de tot creador. Generar una peça única i inclassificable. 

     - Què més saps d'aquest quadre?

     - De moment és un blanc sobre blanc, un Malevich.

     - Hauries de posar una mica de vermell, si vols ser coherent amb els teus gustos.

     - Sí.  

     El pintor va obrir un imperdible. Un imperdible que portava enganxat al coll de la camisa. Va punxar-se el dit índex. Brollava la sang, va omplir el cartutx buit d'un rottring i va escriure sobre el full blanc: 

     - Això no és vermell. 

     

Tenia raó. A mesura que s'assecava, la sang va tornar-se d'un to marronós. Immediatament, va estripar el full.  

     - Què fas?

     - Aquest suport no em satisfà. Té només dues dimensions.  

     El pintor va mirar-se al mirall, pensatiu.

     - Hauria de trobar un color nou. Un color multidimensional, que emmirallés l'espectador i que fes servir el món sencer com a suport. 

     No va dormir aquella nit. Va fer moltes fotografies de la seva finestra. (Tenia el seu estudi ple de fotografies emmarcades de la seva finestra.) Cada trenta segons prenia una fotografia des del trípode i apreciava els canvis de llum d'un cel que no era mai el mateix. Imaginava un color musical que variés en funció dels pensaments. 

     - Però si un cec el mira, no veurà mai aquest color nou.

     - Potser és un color que escalfa, que es pot notar sense que es vegi.

     - Ah, sí? I com el descriuries tu?

     - Jo encara no he après a veure'l, però hauria de ser un color que despertés la nostàlgia del paradís, tan net com el somriure d'un nen de dos anys. 

     Vet aquí que el pintor volia construir un color que encara no coneixia.  

     - Què és el color?

     - Llum empressonada.

     - Com es construeix la llum?

     - No sé. Diga-m'ho tu, que ets el meu jo savi. Com es construeix la llum que serà recipient d'aquest color nou? 

     Ambdós van respondre: 

     - Obrint els ulls.