Qui-romàntica

J'habite dans l'oubli de mes métamorphoses.

PAUL ÉLUARD

Dits espatulats, polze superb i hipertrofiat, línia de la vida massa curta, mont de Venus sòlid, ungles amb les llunes dibuixades. El Foll es lleva del llit mentre la neu cau com botxins de paper esmicolat. Calça les botes viatgeres, arrossega els seus ulls lapislàtzuli fins la porta i surt vers el fred. A l'exterior, fa dues passes, rellisca i cau dins d'un bassal negre. Ningú li presta un paraigües. Ningú li pregunta si s'ha fet mal. Continua nevant, i s'incorpora. A les butxaques, només porta dos forats i un imperdible.

            Encen una cigarreta i calcula el pes del fum: és una respiració densa. El Mag s'allunya un carrer, dos. Arriba a l'estació de tren i no paga el bitllet: se'l troba. El trajecte dura un quart d'hora. Descarrega el seu cos en una parada solitària. Hi ha murs plens de pintades urbanes i, més enllà, el mar. La sal es barreja amb la neu.

            Seu a la sorra. Crida a les ones del mar com un pastor a les seves ovelles. Elles s'aproximen i la llana del seu llom es vessa sota els peus de la Sacerdotessa. Treu de la motxil·la un llibre. Llegeix. La serenitat i l'estatisme li proporcionen una satisfacció secreta. Roman immersa en el paissatge. De sobte, una vellesa centenària la copsa i li crea un neguit. Tot just, abandona la platja i camina solitària pels carrers.

            Dins d'un aparador veu una gavardina de color negre brillant. Calia assolir la feminitat eficaç, enlluernadora: la corva precissa, el bàcul i la mirada seductora. L'Emperadriu  somriu en la seva bellesa enigmàtica. Ha parat de ploure. Verifica la tersor dels seus pits i treu un mirallet de la bossa de mà. Es repassa amb elegància la pintura dels ulls. De sobte, se sent tan poderosa que una lluentor supèrbia li raja del rostre.

            Pregunta el preu i paga. L'Emperador estrena la peça de roba i camina aristocràticament vers un restaurant car. Demana el menú i menja una parrillada de carn. Però llavors, la seva virilitat es marceix i esdevé d' una profunditat rotunda. Un cambrer se li acosta i li pregunta si és ell el famós i debutant actor de cinema. El Sum Sacerdot signa un autògraf en un tovalló de paper.  Dejuna el segon plat i sent la buidor del poderós.

            Surt del local. Mira el cel i pensa:

- Cerco la meuca que va enamorar-se del místic.

            Divisa un quiosc, s'aproxima i compra un diari. Fulleja la secció de contactes. Li sorpren un anunci fora de lloc:

"Lulú crema dimonis amb la seva veu d'Afrodita.

Truca-la. 666557297."

            La truca. Els Enamorats parlen en un llenguatge cabalístic. Diuen:

-  T'he trucat perquè vull patir la paradoxa.

- Llavors, has de tocar-me.

- T'he trucat perquè la fletxa marcava camins massa rectes i jo volia camins corbs.

- Llavors, has de tocar-me.

- T'he trucat perquè he de viatjar a través d'un cos modelat pel vent i per la fúria.

- Llavors, has de tocar-me.

            S'imanten. Es toquen.  En un bordell, les parets del qual no són fixes. Diapositives de l'Àfrica tenyeixen etèriament la seva anatomia. Esclaten. El Carro s'esbroca i cada cavall  mira cap a un pol distint. L'àuriga de Plató descarrila: la Raó diu no, el Desig, sí. La Força els allibera del dubte: almenys ambdós guanyen un orgasme. Els cossos harmonitzats s'obliden de les seves metamorfosis, submergits en un triangle equilàter.

            Després de la petita mort, l’Ermità surt del bordell i camina decalç cap a una cova.  Per la nit, la Roda de la Fortuna entra a dins amb un lladre que li roba tot el que té.

***

La Justícia potser era la més rara. Ho havia pensat tantes nits. Dits cònics, una illa a la línia del Foc, rajos transversals i el solc de la intuïció a la mà esquerra. 

Tot començà quan el  Penjat va arrencar un botxí de paper d'una llibreta vella i proletària, i amb un bolígraf atzarós va escriure un desig impàvid. Acte seguit, la Mort acollí la petició entre els sostens acotxats, a la vora del cor, que tatuava unívocament ritmes ansiosos i ferèstecs. Si els seus poders eren efectius: només calia gronxar-se sobre l'hamaca del temps amb l'esguard tebi i parsimoniós.

Quan anava sola als boscos i dormia entre el fullam, era Templança. Quan anava sola al mar i es despullava i plorava dins l'aigua. Quan anava sola arreu, a la vora d'un llibre, a la vora d'un quadre, a la vora d'un so. Fugia dels crits del pare i trepitjava les llibreries, els parcs, els bars plens de perduts com ella. Escrivia la llista dels seus germans:

            El penjat

El luxuriós.

                El ludòpata

                El malalt

El captaire.

                El boig

                Fanàtics.

                Fanàtics.

                Fanàtics.

 (Foto d'Il Ruh)

            Eren els bruts. S'havia alimentat d'ells. Havia integrat el Diable a la seva vida. Els seus malucs eren les borratxeres dels homes que havien comprat la cervesa del pare. Crescuda pels vicis. Els seus pits provenien dels prostíbuls i dels bingos. Havia nascut dins la Torre i dins la turbulència havia cercat el seu ordre.

            (És proscrita. La més trista. Udolava a les vies de l'estació de tren. Feia cercles de guix al terra durant els dies de lluna plena. Formulava un desig i plorava. Després, no podia. Era dolenta i salvatge. Malenconiosa. Mentidera.)

            Però l’Estrella s'apropa o el troba. Ell diu: "Malaka."

Riuen. Es besen als llavis. Es despullen en penombra. El món és un ritme, i el cor és un ritme. Ballen. Respiracions sincronitzades. És un plaer corb, desconegut. El fum de l'opi dibuixa somriures blancs. Ell la mira amb ulls lapislàtzuli. La Lluna el mira amb llum platejada. Pura, de sobte. Innocent, de sobte. Escolta:

- A la comisura dels llavis, una mica a la esquerra.

Ho fa.

- Traga't el fum.

Viatja. És Sol .

            Però el primer divendres de març,  el Judici l'exilia, sense deixar ni tan sols la petjada. El seu rostre s'arruga com l'escorça dels roures i la llum tèbia d'un petit fanal el guia pel foscam. Les túniques de la saviesa  se li enreden als peus. Cerca la serenitat. De nou, seu a la sorra i contempla la Mediterrània.

Un remolí de sal i una cançó de King Crimson activen de nou el Món. Llavors la vida sembla una ludopatia. No obstant això, el Foll pren la decisió de reemprendre la passejada. Travessa la platja i arriba a les roques. Dansa sobre elles. I cau en la màgia d’una altra història.